2022-07-18 11:00:11

“L’humor esdevé una eina fonamental en la superació de les crisis” | Entrevista a Angie Rosales

Ja fa més de vint anys que, amb el nas vermell posat, la fundadora de Pallapupas, Angie Rosales, va iniciar una revolució —“poètica i silenciosa”— perquè mai més ningú no visqui la malaltia des de la soledat o la por. Parlem amb ella sobre com el poder del riure ha arribat al sistema sanitari per transformar-lo. I és que “curar-se vol dir moltes més coses que sanar un òrgan”.

“L’humor esdevé una eina fonamental en la superació de les crisis” | Entrevista a Angie Rosales

Segons l’últim Informe de Salut de Catalunya un 3,9% dels infants menors de quinze anys va passar com a mínim una nit a l’hospital el 2020. Com altera un ingrés hospitalari aquests nens i nenes i les seves famílies?

Normalment qualsevol ingrés hospitalari suposa un trasbals tant per a les famílies i l’entorn com per als infants. El que passa és que els nens i les nenes ho viuen d’una manera més ingènua, perquè no conceben la perspectiva del temps i del futur de la manera com ho fem nosaltres. Crec, però, que hi ha un factor molt important que condiciona el grau d’alteració que pot suposar l’ingrés: el motiu pel qual això succeeix. Quan és a causa d’un problema greu, és evident que altera molt més. Però, en qualsevol cas, a tots se’ls fa present la vulnerabilitat de la pròpia vida. Vivim en una societat on ens sentim immortals d’alguna manera. Vivim d’esquena a la mort perquè no en parlem, no ens imaginem que algun dia morirem, malgrat ser l’única certesa que tenim.

I, de sobte, que emmalalteixis o entris en contacte amb una malaltia, desperta una consciència de la mort que, a algunes persones, els hi fa replantejar-se com volen viure la seva vida. La malaltia ens dona a tots un toc d’atenció, reordena les nostres prioritats sobre què és i què no és important en la nostra vida.

Qui són els Pallapupas i com els poden ajudar?

Nosaltres som una eina de suport psicosocial fonamental en la gestió de la crisi, de la por, de l’ansietat i de la incertesa que genera una situació com aquesta. I és que l’humor esdevé una eina fonamental en la superació de les crisis perquè et permet relativitzar allò que estàs vivint; el fet de destensar aquesta situació, fa que la visquis d’una manera molt diferent.

Quina formació cal tenir per ser un Pallapupas?

Cal ser un actor, un pallasso. I això requereix formació teatral i formació especialitzada de clown. És veritat que comença a haver-hi perfils més relacionats amb el món del treball social, però han d’haver passat per la formació de pallasso. Per poder treballar a Pallapupas, cal tenir un mínim de tres anys d’experiència. Nosaltres escollim el personal artístic a través d’un càsting, i per passar-lo s’ha de presentar un número fet i improvisar durant unes hores. I sense una formació és difícil sostenir això.

Com funciona el vostre mètode? Com és una intervenció?

Les sessions duren unes quatre hores i mitja durant les quals visitem des de consultes fins a ingressos i quiròfan, depèn de l’hospital. Prèviament a la intervenció, parlem amb l’hospital i demanem fer presentacions amb tots els equips implicats. Per a nosaltres és molt important explicar als professionals amb els quals treballarem quin és el pallasso amb què es trobaran, perquè molta gent té en l’imaginari un pallasso de circ, exagerat i histriònic, i nosaltres no tenim aquesta imatge en absolut. Aquestes reunions prèvies serveixen, a més, perquè puguin compartir les seves desavinences, si n’hi hagués. Generalment, però, a mida que veuen com anem treballant, que és respectant moltíssim a la persona malalta, el seu entorn i l’entorn en el qual treballem (rebem molta formació per part dels professionals, tant mèdica com psicològica i adeqüem sempre el nostre to al que allà està passant), es van relaxant i comencen a confiar. I quan confien és quan surten coses molt bones.

Com us reben els pacients?

A molts usuaris els sobta la nostra presència i fins i tot en alguna ocasió ens han preguntat on era la càmera oculta. Però excepte alguns casos, que nosaltres sempre respectem, gairebé tothom acaba entrant en el joc quan apareixen els Pallapupas. Alguns triguen un minut, d’altres, un mes o un any. Però gairebé ningú no es resisteix a l’encant dels Pallapupas.

Ja fa més de vint anys que us dediqueu a “transformar els hospitals en espais més amables” i en fa també una dotzena que impartiu classes a la Universitat de Barcelona per formar els futurs metges “en la millora de la comunicació i la relació amb el pacient”. Com d’important és la vostra feina per al sistema sanitari?

Justament estem parlant amb el Departament de Salut perquè volem esdevenir un estàndard del sistema. Hi ha un moviment molt potent a tot Europa sobre com les arts poden incidir en la salut de les persones, i nosaltres ens hi encabim i ens hi sentim absolutament reflectits. Salut i drets socials i benestar haurien d’anar plegats. Tot i que aquí, quan entrem en un hospital, ens centrem moltíssim a curar la malaltia, curar-se vol dir moltes més coses que sanar un òrgan: que et tractin bé i que t’acompanyin en tot el procés d’una manera diferent, no només amb la mirada científica.

Creieu que la cura emocional està prou valorada socialment?

No. En absolut. De fet, l’única part bona que jo li he vist a la pandèmia justament té a veure amb això. Ens ha donat més consciència que la salut emocional de les persones és extremadament important i fràgil alhora. Per fi hem sentit als polítics parlar de la salut emocional de la població. Confiem que això farà que a partir d’ara es visibilitzi aquesta necessitat.

L’humor (com diuen que fa el temps) ho pot curar tot?

Jo crec que l’humor, sens dubte, et col·loca d’una manera diferent davant de la malaltia: hi ha molts estudis sobre el seu impacte positiu en la salut de les persones. Que ho curi tot? Doncs en algunes situacions possiblement hi ajudi i en d’altres, no. Tot i així, el procés que fa que una persona mori en pau és extremadament important i, sens dubte, l’humor propicia que es donin situacions facilitadores per a aquest final.

Dieu que “riure és una cosa molt seriosa”, però podem riure’ns de tot? On hi ha els límits?

Hem de diferenciar bé el que és “riure’s amb” de “riure’s de”. Riure’s d’algú o d’alguna situació si l’altre no hi juga no és riure, és ridiculitzar i és fer mal. Per a mi aquí està el límit. Però ens hem de poder riure de tot. És saníssim.

Què és el més difícil de la vostra feina?

La nostra pròpia moral. Construir cada dia amb els usuaris que visitem i amb l’entorn on treballem la idea d’humor sense cap prejudici. I això és una cosa molt difícil, perquè nosaltres no n’estem exempts. Personalment, a mi el que més m’ha costat en la meva carrera és l’humor davant d’una persona terminal. En aquest cas es tractava d’un nen, i la família ens va cridar perquè ell havia demanat acomiadar-se de nosaltres. Quan vam entrar en aquella habitació, el meu company va fer l’intent de treure’s el nas vermell, però la seva mare ens va dir que ens havia conegut amb el nas posat i així és com s’acomiadaria. I tot i la duresa de la situació, vam riure en aquella habitació: un somriure petit, de complicitat, de pena i de pau. Va ser una gran lliçó. Vaig veure que, encara que la meva construcció moral d’entrada no m’ho permetia, podia trencar-la per fer-hi molt. Però trencar amb aquesta educació moral que hem rebut és quelcom complex i sempre ha de venir o bé donat per l’altre o oferint tu una invitació elegant i subtil que l’altre escull. Mai a la força. Sempre dic que això que nosaltres fem és una revolució. Poètica i silenciosa. Però és una revolució.

Quins són els vostres reptes de futur? Què voldríeu aconseguir?

Nosaltres el que volem és ser un estàndard en el sistema de salut. És un objectiu compartit per totes les entitats de pallassos d’hospitals del món i hi estem treballant amb l’OMS. D’altra banda, també treballem amb l’Hospital Clínic per veure com implementem aquest nou model d’intervenció i com tots els projectes d’origen no sanitari, però amb impacte terapèutic, poden conviure amb la medicina més pura.

 

Entrevista publicada a Món Docent per Emma Bouisset Carrascal.

Veure més notícies

Subscripció

Apunta’t a la nostra newsletter i rep les últimes novetats de Pallapupas.